Els científics de l’Antiguitat aconseguiren prodigioses gestes en obtindre algunes estimacions preliminars de la grandària del nostre planeta i la distància als astres més importants. El seu treball estimulà a les generacions que els seguiren, dotades de millors eines matemàtiques i instruments més precisos, els qui no obstant això es enfrontaren a un difícil puzle lògic: hi ha una curiosa simetria en el mesurament del cel i la de la Terra. Per a determinar la posició geogràfica, la distància entre dues localitzacions o fins i tot la grandària de la pròpia Terra era imprescindible realitzar mesuraments dels astres, com trobar l’altura d’una estrela. Però aqueixa relació era recíproca, i estimar la posició i la distància als astres sol era possible mitjançant mesuraments que tingueren a la pròpia Terra com a patró de mesura o coneixent amb detall la distància entre dos llocs d’observació. No era possible la geografia de precisió sense l’astronomia, ni viceversa.