Vivir en el espacio

Viure en l’espai

El 20 de juliol de 1969 va marcar una generació: Neil Armstrong va deixar una empremta sobre l’arena d’un altre món i de sobte tots els xiquets van saber què volien ser de grans. Apareixia un nou tipus d’heroi i, a més del futbolista, com Gento o Amancio (potser perquè la Guerra del Futbol entre Hondures i el Salvador no va deixar un bon sabor de boca), els xiquets vam voler ser astronautes. Jo vaig ser un d’ells, i encara que em vaig perdre per mesos la xafigada d’Armstrong a la Mar de la Tranquil·litat, quan de menut jugava amb el meu coet de llautó pels carrers del Cabanyal ja tenia clar que de gran exploraria l’espai i caminaria per altres mons. Al cap i a la fi, si el 1969 ja podíem caminar sobre un altre astre, de segur que vint o trenta anys després tindríem colònies sobre Mart i explotacions mineres als asteroides. Per tant, vaig comprar literatura especialitzada en el tema per a estar ben format quan arribara l’hora. Exemplars que avui ocupen un lloc especial en la meua biblioteca: Flash Gordon, Tintín, Barbarella… còmics que mostraven un futur optimista en què la ciència resolia els problemes i la humanitat es desenvolupava i expandia per l’espai.

Lamentablement, la realitat va molt més lentament que les meues prediccions, i hem perdut part d’aquella empenta per deixar empremtes en el cel. Ara el que de veritat mola és cantar en un reality. Jo, per la meua part, he arribat el més prop que he pogut de l’espai: a mirar-lo amb ànsia des del cim d’una muntanya. Aquesta falta de reprise de l’exploració espacial és deguda en bona part al fet que els viatges espacials no s’han arribat a convertir mai en un fet rutinari. Com explica Ángel Gómez Roldán en les seues Cròniques de l’exploració espacial: «El viatge espacial encara està en la infantesa. […] Des de l’Sputnik I el 1957, s’han llançat cap a l’espai (a l’òrbita terrestre i interplanetària) poc més de 4.500 coets. […] Fins al març de 2004 només 434 astronautes han pujat a l’espai en 243 vols tripulats diferents. […] Els coets continuen fallant d’un 2 a un 5% del temps, i aquest percentatge és així independentment de qui els construesca o quina configuració s’use.»

Amb tot, hi ha hagut millora, principalment des que la iniciativa empresarial va posar els seus interessos en el cel. La major quantitat de llançaments de coets s’ha realitzat amb fins comercials, per a posar en òrbita satèl·lits de comunicacions o de presa d’imatges terrestres (amb diversos fins), i ha obert un camí que ajuda a desenvolupar la tecnologia, a trobar-li noves aplicacions i a fer-la una mica més rutinària i segura. Al cap i a la fi la web, que es va desenvolupar com a eina d’intercanvi d’informació entre els científics, no va arribar a l’expansió espectacular en què avui dia està immersa fins que els no-científics van començar a trobar-li noves aplicacions, en bona part comercials. Una cosa semblant necessita l’exploració espacial.

Si bé de moment la iniciativa privada s’ha limitat, com deia, a satèl·lits i poca cosa més, estem començant a veure un nou tipus d’expansió comercial en l’espai que tal vegada puga representar una empenta definitiva a aquell vell somni que vaig tenir de menut. Es tracta del turisme espacial. Comencen a proliferar empreses que busquen desenvolupar naus espacials comercials pròpies, buscant nous enfocaments, a fi de portar els seus clients per damunt de l’atmosfera només pel gust d’anar-hi, sense haver de fer autostop en un transbordador espacial. Algunes d’elles comencen a collir els primers èxits, com Scaled Composites, que el 2004 va aconseguir fer volar en dues ocasions la SpaceShipOne en vol suborbital (a més de 100 km d’altura) i així va guanyar el premi Ansari X-Prize i es va proclamar la primera nau espacial privada. L’empresa Space Adventures, que ja ha posat turistes en òrbita mitjançant acords amb les principals agències espacials, proposa anar més enllà, i ofereix en un futur pròxim vols de circumval·lació a la Lluna, pel mòdic preu de 100 milions de dòlars, a bord d’un Soyuz. Finalment, Space Island Group, que té el suport del difunt Arthur C. Clarke, planeja construir autèntics «camions espacials» per a intercomunicar una futura xarxa d’estacions orbitals.

També estan elaborant-se els primers projectes se­riosos d’hotels en òrbita: Bigelow Aerospace ja ha llançat mòduls de prova, provant la factibilitat d’un nou concepte: l’estació espacial inflable. El seu lema ho diu tot: «Getting you excited again about space». Altres empreses la segueixen de prop, com la Galactic Suite, formada per un carràs de mòduls en forma de llàgrima i dissenyada per arquitectes catalans. Altres fins i tot proposen ja un hotel lunar, com l’arquitecte danès Rombaut, a prova de raigs còsmics i dilatacions tèrmiques extremes.

Un no pot evitar pensar que hi ha un cert paral·lelisme amb el salvatge Oest americà: després que els pioners obriren el camí, va ser necessària l’arribada dels quincallers perquè s’hi assentaren definitivament els colons.
_____

Versión original publicada en Mètode.